Fa un quart de segle, la defensa del riu va unir quatre comarques del sud de Catalunya, les nostres, contra un enemic comú, i des d’aquest sentiment compartit hem construït un territori administrativament reconegut com a conjunt, i al qual li hem dit les Terres de l’Ebre.
El nom, ja se sap, s’agafa de la novel·la d’Arbó, tot i que, com explica Josep Bayerri en una entrevista recent: “Quan Joan Arbó diu Terres de l’Ebre està parlant del delta de l’Ebre. […] Ell no té una concepció territorial. Ell no parla de Benifallet, ni de Miravet, ni de Ginestar”. Sense sortir de l’àmbit literari, llegint Vergés, que sí que tenia sensibilitat territorial, i fent-ho des del nostre temps, sobta l’ús de terres, amb minúscula, per a parlar de la regió. És una indicació del fet que allò que la identifica és el nom propi del riu, i que la majúscula a Terres forma part d’una marca que encara llavors s’estava institucionalitzant, amb el desplegament de les Delegacions de la Generalitat a les Terres de l’Ebre.
La Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Montsià (en ordre fluvial) són, certament, terres principatines plenament travessades per l’Ebre. No és el cas de la Terra Alta, o no de manera significativa més enllà de la Pobla de Massaluca. Dit això, parlem el mateix dialecte, tenim cuina i costums similars, i transmetem aquesta unitat mitjançant el nom del riu. S’entén. Però si la cultura, en compartir-se, és la que fa un poble, s’acaben a les quatre comarques de la Catalunya autonòmica les persones que, a efectes pràctics, són com natros?
Amb el Matarranya, de l’Aragó, i amb els Ports i el Baix Maestrat, del País Valencià, ens passa com amb la Terra Alta, però amb l’Ebre quedant-los una mica més lluny. Massa per a continuar donant-los el nom? Tres comarques —sent conservador— amb què som, també, un mateix poble. Vam ser Ilercavònia i l’Antiga Diòcesi de Tortosa, però l’èxit del denominador identitari Terres de l’Ebre ens diu que la clau d’unió la podem trobar, també en aquest cas, en la toponímia.
Hem de mirar les realitats que compartim. Fins i tot, els perills comuns que encarem, sabent-nos repartits en tres administracions, i entendre la marca natural de muntanyes i riu no com a frontera, sinó com a punt de sutura. A l’espera de la necessària acció política, un gest significatiu, simbòlic o no, seria el de trobar el nom que tothom es puga sentir seu. I podria ser tan senzill com el que encapçala l’article.
